L’Enric Suñol i la Teresa Vergès són dos Patufets a qui els hi agrada molt escriure poesies, narracions, contes i historietes i que participen a molts dels concursos literaris que s’ofereixen al llarg de l’any a la nostra Vila. Avui us mostrem l’últim escrit presentat per la Teresa i així recordar la nostra festa que fa tants pocs dies que vam celebrar!
Esperem que us agradi!!!

A la barcelonina Vila de Gràcia hi ha una parella de germans; ella, la nena, la gran i el nen, el petit; però tots dos uns nap-bufs.

Fins ara, com que encara eren menuts, gaudien de la Festa de Sant Medir… des del carrer. Anirien protestant a l’escola perquè els “obligaven” a anar-hi, justament aquell dia que pels carrers hi havia festa grossa. Però cada vegada que se sentien els timbals i clarins, anunciant que s’apropava alguna de les colles, els professors els deixarien sortir de les classes, i posar-se en els espais habilitats especialment per a ells, perquè poguessin recollir els caramels. Després alguns farien el fatxenda davant dels seus companys, competint per veure qui havia estat el més espavilat i n’havia agafat més… i riurien i ferien xerinola. Ja s’encarregarien els mestres de repartir la valuosa “recollida” i en deixarien una part, per a portar-los a un lloc a on hi vivien uns avis.

Però ells, els més menuts, eren els protagonistes del dia. Sense la mainada la Festa de Sant Medir no seria el mateix.

I el 3 de març sabien que era un dia especial; tot i que a la seva edat n’hi ha molts de dies d’aquests. Per a ells era com si l’any comences amb el Nadal: vindria el Pare Noel, el Tió cagaria, farien una festa per a celebrar que canviarien el numero de l’any… i esperarien emocionats l’arribada dels Reis, amb els seus patges i camells. Després carnestoltes: els encantava disfressar-se i posar-se en la pell dels seus herois i heroïnes. I vindrien les vacances petites, que en diuen de Setmana Santa, que començaven anant amb la palma i el palmó a l’església del costat de casa. I es menjarien les “mones” que els padrins els hi portarien. I per Sant Jordi, el del papi, la gent aniria per tot arreu amb roses a la mà i hi hauria moltes banderes… Més endavant vindria l’estiu, amb la Festa Major…

Però entremig hi havia aquell dia tan seu, que molts nens i nenes que no són del barri no coneixen i que, si ells els hi  haguessin d’explicar, els dirien, a la seva manera, que per els carrers del seu barri hi passen molts senyors i senyores, amb carrosses,  que regalen caramels i que si els demanes llaminadures, també te’n donen!. Hi ha nens que els ho reclamen a crits; però ells, molt assenyats, ho demanen per favor i donen les gràcies.

De més grans ja podran explicar millor què és la Dolça Festa: diran, a qui no la conegui, que les colles de romeus de Sant Medir  fan una cercavila pels carrers de Gràcia, donant caramels. Que n’hi ha moltes de colles i que cadascuna porta un nom i té la seva pròpia bandera. Que algunes son molt i molt antigues. Que hi ha cavalls, carruatges, camions, bandes de música i policies d’aquells vestits de vermell, que porten un “plumero” al cap i van muntats  a cavall. Aleshores, probablement ja coneixeran la història del Sant i el significat de les faves que tots els romeus porten penjades al pit.

Ah!, però, aquest any, que ja són una miqueta més grans,  els pares els han sorprès amb la noticia de que acompanyaran a la colla, però només al matí; al vespre potser s’atabalarien amb tanta cridòria.

Pertanyen a una família de romeus; la mare sempre els ha explicat que des de abans del seu rebesavi, les diferents generacions han estat fidels a la tradició i, sempre que han pogut, han participat en les romeries. Ara ells també s’hi afegiran.

La nit del 2 de març  ja estaven tan nerviosos que van dormir força inquiets, esperant l’hora en que els deixessin aixecar, per començar a vestir-se. Ja tenien preparada la roba, amb els trets identificatius de la seva Colla i s’havien repartit les medalles, les faves i les llaçades, que portarien ben agafades i en tindrien cura, per no perdre-les.

També havien estat preparant bossetes de llaminadures pels companys, per quan passessin per davant de la seva escola; tot i que sabien que alguns dels “amiguets” farien “campana” per poder seguir el pas de les colles i segur que se’ls trobarien en algun dels carrers.

Per a ells, va ser una experiència fascinant: Trobar-se amb la colla, guarnir els camions i carregar-los amb els caramels i totes les “xuxes” que portaven, veure d’a prop els cavalls,  els nois i noies de la banda de timbals, la traca -tot i que primer es varen dur un ensurt- i el senyor policia de la moto que, amb les llums els aniria obrint el camí. No veien el moment de que tota aquella magnífica comitiva es poses en marxa, amb ells com a nous romeus.

Van ser els que possiblement varen tirar més caramels; estaven com embogits i no donaven abast a omplir totes les mans i bosses que els hi atansaven -es clar que dins de la seves manetes tampoc és que n’hi capiguessin gaires- buscant nens i nenes, com ells, per donar-les-hi la llaminadura més demanada.

Sentien molts crits de: Aquí, aquí…! però no tenien temps d’atendre’ls a tots. Era curiós, perquè ells, quan estaven “a baix”, també deien el mateix i es preguntaven si els de “a dalt” els podien escoltar i, si els veien…, perquè no atenien la seva suplica?.

Quan va acabar el recorregut del matí, estaven esgotats. No havien parat ni un moment, però sentien immensament feliços d’haver pogut acomplir la seva tasca: la de repartir tots els caramels que els hi havien encomanat.

Dinaran i després faran una bona migdiada; perquè a la nit, la Festa tornarà a ser seva, tot i que des d’una perspectiva diferent, però ja coneguda, la d’esperar el pas de les colles al carrer Gran.

A la gran desfilada seran ells dos els que competiran per a  fer-se veure pels romeus i xisclaran i saltaran reclamant aquella llaminadura tan especial (que no els falta, perquè els pares sempre en tenen per a ells; però els hi controlen que no en mengin massa. S’han de cuidar les dentetes) i quan per fi l’aconseguiran la posaran a la mateixa bossa que després compartiran, perquè així els hi han ensenyat.

Es quedaran fins al final; esperaran a que hagi passat l’ultima de les colles per marxar i només estaran segurs de que s’ha acabat la festa quan vegin els camions de la neteja. Aleshores acceptaran tornar cap a casa, cansats a més de poder, però tant contents que no protestaran per la pesada càrrega que porten.

Quan tot s’hagi acabat, ell, el nen, haurà quedat brut com una guilla, de tant anar per terra; ella, la nena, més polida, només s’haurà embrutat una mica els genolls dels seus leotards.

Quan els van preguntar què els havia agradat més, si donar caramels o anar a “agafar-ne”, tots dos es van quedar parats. No sabien què contestar. Després de mirar-se l’un a l’altre i dubtar un moment, van dir alhora: És que és molt diferent!!!

Al matí havien tingut al seu abast tots els caramels i llaminadures que volien i, com qui diu, no els hi havien fet ni cas, ja que la seva missió era la de regalar-los. En canvi, a la nit s’havien tingut de “barallar” per aconseguir-ne.

Realment era curiós, perquè estar a “una o a l’altra banda” no tenia res a veure; però és que s’ho havien passat tan i tan  be, de les dues maneres…!

I la pregunta va ser quasi obligada: Porfi, porfi… Podrem tornar a anar amb la colla?. El verí de ser romeus ja se’ls havia ficat a la sang i segur que els acompanyaria per sempre.

Una dutxa calentona i un sopar lleuger els esperen, per anar a dormir de seguida. Però potser no hi arribaran a temps i cauran rendits de seguida.

I quan el son ja els estigui acaronant, diran:

Bona nit Sant Medir. Fins l’any que ve.